La nostra mar n'és testimoni

Obscuritats que esdevenen clarors, pors que es converteixen en esperança, obstacles que s’esvaeixen… Sembla que torna el dia enmig de tantes nits…

Les hores de mel i sucre

-No em demanis perquè ho vaig fer. No, no em demanis explicacions adesiara, com si el teu paper fos el d’un torturador. Tanmateix, jo no et contestaré. Seria massa violent contestar-te perquè el que et diria no seria la frase que tu vols sentir.

Entre crits dels dos, sona el telèfon. Na Mireia va a buscar-lo a l’entrada del pis. És un pis lluminós. Les parets blanques, quadres abstractes, escultures d’acer inoxidable. Pocs mobles. D’això se’n diu estil minimalista. El pis fou el regal de noces del pare de na Mireia. Es diu Jordi i és un industrial prou conegut a la ciutat.

Na Mireia té el mòbil a les mans i es tira al sofà de la sala. Plora, parla, crida. No es mou, ha quedat sense força. En Mateu (perdona hàbil lector que no t’hagi dit que el marit de na Mireia es diu Mateu) s’acosta a la seva esposa. Es tem el pitjor, qualsevol cosa desagradable.

-¿Què passa Mireia?-demana.

-Mon pare és mort- contesta.

En Mateu es posa les mans al cap, que fregant els ulls, baixen per la seva cara, per acaronar finalment els seus llavis. Es penedeix de les paraules que havia dit feia cinc minuts. Anava lentament cap a la cuina i només sentia dins el seu cap “seria massa violent contestar-te perquè el que et diria no seria la frase que tu vols sentir”.

Maleïa l’hora que havia pronunciat aquell desvari de mots. Malgrat tot, responia a una realitat: Na Mireia havia viscut com de mel i sucre. Havia viscut en una família exemplar. Havia estudiat a la millor universitat del país. S’havia volgut casar i ja tenia el pis on havia de viure el matrimoni. Tot plegat, aquella perfecció ofegava en Mateu.

Ara, amb la mort de Don Jordi (així el coneixien els treballadors de la fàbrica) tot canviaria. Les hores de mel i sucre s’havien acabat.

 

Minúscul entre la teva blavor

El meu cos a tocar de la teva immensitat. Jo, minúscul entre la teva blavor. La dèria d’embolcallar-me dins teu crec que és compartida per qui t’hagi conegut.

De ben segur, qui et coneix descriuria com un moment màgic o inexplicable el plaer intens de tocar-te. El primer bany de l’any esdevé una fita i és només el primer de molts, perquè potser ja serà el mes d’octubre, quan els arbres es tenyiran de grocs, taronges i ocres i encara viurem jornades plàcides.

Malgrat sigui l’hivern, els meus ulls no aturaran de cercar-te i el teu horitzó serà quelcom que tota la vida cercarem. Estam envoltats de tu i aquest fet ens marca. Som illencs, som diferents i estimam la mar.

I ara, quan volen tocar-te i fer-te malbé, la ràbia esdevé un estat d’ànim. Sí, és l’estat d’ànim d’unes illes que estimen la mar que els envolta.

Volen una mar com la que han conegut sempre. Volen poder deixar als seus fills aquell mirall de transparències que han heretat de fenicis i grecs. Totes les civilitzacions han respectat aquesta mar.

Volen una mar blava, car no volen una mar endolada, trista, bruta, sense reflexes ni transparències.

No volen una mar on hi hagi mort, puix la mort és massa terrible per estar entre tanta bellesa, entre tanta vida.

Visites del blog!

VISITAS
España banderaEspaña
Germany banderaGermany
Russian Federation banderaRussian Federation
United States banderaUnited States

Fa devers mig any que va començar l’aventura de “La nostra mar n’és testimoni”. La meva dèria d’escriure es convertia en quelcom que compartia amb vosaltres i malgrat darrerament no escric amb la freqüència que m’agradaria, les visites al blog continuen i us ho he d’agrair. Aquesta imatge que podeu veure aquí és la captura de pantalla de les estadístiques del blog. Durant el darrer mes, el blog ha rebut visites d’Espanya, Alemanya, Rússia i Estats Units. Moltes gràcies a tots!

Paraules viciades

“Voldria tenir la saviesa necessària per callar quan és precís. Si hagués tengut aquesta facultat potser tot hauria estat diferent. Només una paraula viciada, una paraula inoportuna és capaç d’això”. Aquest és el text que na Cèlia ha trobat a la caixa de l’entrada de ca seva tot just entrar. Ha obert la porta, ha deixat la jaqueta damunt la cadira que hi ha a tocar del mirall i ha vist un paper petit, de quadern. El paper havia estat tallat amb les mans i la lletra era menuda.

No ha entès res i ha pensat que es tractava d’una broma de mal gust. Era la lletra d’en Pere. Quan l’ha reconegut, els pitjors presagis s’han fet present i com un núvol espès i dens, la figura de’n Pere fugint ha acaronat per un minut el cervell de na Cèlia. La discussió del dia anterior n’era el detonant. Un motiu suficient perquè en Pere hagi deixat la casa on ha viscut la parella fins avui. La il.lusió del començament i el respecte s’han esvaït i la quotidianitat han esdevengut l’afer diari.

Na Cèlia no sap què vol i de sobte, voldria engatar-se i evadir-se de la realitat. Per això, agafa el mòbil, cerca als contactes amb mitja rialla als llavis, com si un pla fantàstic s’estàs preparant. Vol trucar a la seva millor amiga per anar a fer una copa. La mitja rialla torna amargor, perquè el primer contacte que veu és el telèfon d’en Pere. No, els contactes del mòbil no comencen per la lletra pe, però “amor” era la forma cursi que ella havia anomenat al seu xicot.

Sorolls fracassats

T’hauria dit que podies despertar entre aquella boira suau, que s’enfilava cap al cel, deixant veure aquells camps verds, sembrats per l’home que vivia a aquell indret. Només t’hauria dit que podies obrir els ulls i contemplar tanta bellesa com eres capaç d’imaginar. Llavors, lentament obries els ulls i feies un estirament, com els gats fan quan han acabat de dormir després de menjar el pinso que l’avi els ha deixat.

Fou el moment en el qual vas sentir el soroll que tant et va espantar perquè desconeixies què era. Estaves acostumada a viure a la ciutat, entre sorolls propis de la civilització moderna i allò, que eren els sorolls de la meva infantesa, t’era aliè. Així, no és estrany que el soroll d’aquella eina colpejant la soca del pi t’espantàs. Et vas aferrar a mi, tremolant, tot el teu cosset en moviment…

Aquest fet em provocà un sentiment contradictori, puix vaig sentir que els lligams que m’unien a aquella terra, a aquell espai no els havies heretat, malgrat eres filla meva. Vaig pensar que havia fracassat per no deixar-te conèixer aquell món que havia constituït l’escenari de la meva infantesa.

Malgrat tot, després es va dibuixar un somriure al teu rostre i vaig pensar que encara hi havia temps. Només tenies cinc anys.

“…Pagesos i conradors i vilans de Manacor…

Han passat les festes de Nadal. T’agraden aquestes festes perquè són entranyables i et reuneixes amb la família i sembla que tot va bé i és agradable. Són dies de dinars, sopars i sortides amb els amics. Vas a comprar perquè has de fer regals i t’agrada fer-ne. Però quan els Reis d’Orient ja han arribat i has vist els regals que t’han fet, consideres que les festes han acabat, però la més important, la més gran i la més emotiva, encara ha d’arribar.

 

la nostra mar n'és testimoni

 

Així, dia set de gener ja escoltes aquella musiqueta que no saps per quin motiu, et fa tremolar, de dalt a baix i sents una esgarrifança que invadeix cada pam del teu cos. Quan sents aquella tonada tan nostrada i cantes fins al límit quan diu allò de “de tot perill guardau-mós”. Et prepares tota la setmana perquè assisteixes a tots els actes que pots i la ximbombada de la Concòrdia es converteix en un entrenament pel dia més gran de l’any. De ben segur que no mires la previsió metereològica la resta de l’any, però aquesta setmana, l’escoltes amb deteniment. L’amenaça de la pluja és present, però dins tu, l’esperit santantonier espera amb més il.lusió que mai que sigui dia setze de gener.

I quan arriba dia setze, t’aixeques prest perquè només desitges que passin aviat les hores per poder anar a ca’l Baciner i cantar amb els teus amics i cridar un enèrgic “visca Sant Antoni”. Després, aniràs cap a l’Ajuntament i t’emocionaràs quan vegis arribar el Dimoni Gros, enmig de la gent, a la Plaça del Convent, per entrar a l’Ajuntament i guaitar pel balcó. El veuràs i una explosió de renou, de gent que embogeix per un moment et portarà a un altre món i no sabràs ben bé on ets. Botaràs amb entusiasme amb allò de “que boti, que boti Manacor” perquè et sents més manacorí que mai. Perquè és curiós, però aquest dia ens sentim orgullosos del nostre poble. Acompanyaràs la comitiva als balls del centre, d’aquells carrers que antigament es coneixien com el barri de Ses Dames i miraràs amb delit tot el que passa davant aquells casals senyorials del centre, testimoni i record del Manacor d’ahir. Després, el ball davant la Caridat i tots els altres, fins arribar a la Residència.

Malgrat tot, encara queden moltes hores de gaubança i un dels moments que et posaran la pell de gallina són les completes i el cant dels goigs. Quan és que quasi ploraràs? Sí, serà quan cantis allò de “pagesos i conradors i vilans de Manacor”. Quan arribis a la darrera estrofa dels goigs cantaràs fins al límit de la teva veu, perquè saps que manca un any per tornar descarregar tanta adrenalina. Després, la zona del Palau i Sa Bassa serà un espectacle i estarà plena de gom a gom i gaudiràs de saludar i parlar amb gent que fa temps que no veus.

Aquesta nit tendrà la màgia que hom serà capaç de donar-li i començaràs un recorregut pels foguerons que ja cremen i el foc farà acte de presència, enmig de la disbauxa del parapatxim. Aniràs per carrers que només trepitges un pic cada d’any i cantaràs amb els teus conciutadans, formant part d’un col.lectiu, orgullosos de ser manacorins.

El més important de la festa és que ens fa sentir com una unitat i ens identifica com a membres d’un poble. Així, només em queda escriure tan fort com pugui : Visca Sant Antoni i Visca Manacor!